Un think tank (bidó d’idees) liberal anomenat Civismo va celebrar la setmana passada el Dia de l’Alliberament Fiscal, data en què els ciutadans espanyols deixen de treballar per l’Estat –entre impostos i cotitzacions socials– i passen a fer-ho per a ells mateixos. Després de la reforma anunciada pel Govern, la cita s’avançarà al 26 de juny: llavors no serà una mica més de la meitat, sinó una mica menys.
Explicat així, provoca un comprensible malestar. La meitat de l’any treballant pel Govern, les autonomies i els ajuntaments! Indignant, oi? Però hi ha una altra forma de narrar la mateixa història. Com diuen ara, un altre relat és possible.
En aquest altre relat, fins al 3 de juliol hem estat treballant per pagar les pensions dels jubilats, inclosos els de la nostra família, el nostre veïnat i la nostra comarca. I els subsidis dels aturats que en tenen (sí: família, veïnat, comarca). I els mestres de l’escola pública o el concert de l’escola privada on van els nostres fills (i els del veïnat, etcètera), i els ambulatoris i hospitals on atenen els nostres avis i els donen gratis (encara) gran part dels medicaments. (I on anem tots quan el metge de la mútua ens diagnostica alguna cosa realment cara, correm a la pública). I per pagar els guàrdies i els soldats, i els jutges que empaperen corruptes, i les autovies gratuïtes que superen en quilòmetres les autopistes de pagament, i els AVE deficitaris que universalitzen el dret fonamental d’anar a Madrid. I poden anar-hi afegint coses segons el seu coneixement i experiència, que la llista és llarga.
